Una Fada feta ram

fadapastiDos són els llibres que han marcat la meua infantesa, La serp el riu de Josep Palàcios i amb il·lustracions de Manuel Boix (1986) i La Fada Pastissera, de Carles Cano i amb il·lustracions de Paco Giménez (1986). Ambdós llibres tenen una importància cabdal en el món de la literatura infantil i juvenil en valencià, pel fet que van ser de les primeres obres il·lustrades que es publicaren arran del procés de normalització de la nostra llengua. I és que, a diferència d’altres literatures, la literatura en català va patir un trencament i un silenci de més de quaranta anys, que va fer que no fóra fins els anys vuitanta, amb el suport de les institucions democràtiques i l’aparició d’unes poques editorials animades pel marc legal que comportava l’Estatut d’Autonomia (1982) i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983) van decidir fer una aposta per la LIJ. D’aquesta manera, aquests editors van descobrir els primers testimonis plàstics d’un grup de valors nous que anirien configurant-se com un referent important dins del panorama de la il·lustració infantil valenciana.

Hi ha una afirmació de Miquel Rayó (1) que m’agrada moltíssim, pel que fa a la importància de la LIJ amb tradició:

“Envejaria la senyora Rowling pel seu èxit i pel seu reconeixement, i pels seus guanys, i per la promoció amb què els seus llibres poden comptar des del moment en què ella es posa ara a escriure; però, sobretot, envejo la senyora Rowling perquè pot alçar els ulls de la seva obra i mirar enrere i lluny sobre una llarga, fecunda, boníssima, rica, diversa, feliç, reconeguda tradició literària i editorial per a infants i joves. Els nostres lectors infants i joves no tenen un trespol on afermar els seus gustos literaris”.

Manuel Boix, Miguel Calatayud i Paco Giménez són tres dels il·lustradors valencians més coneguts i tots tres compartiren el gust per l’exploració de camins d’expressió innovadors.

Amb una estètica totalment dels anys vuitanta, línies rectes i colors ben vius, La Fada Pastissera representa un llibre cabdal en aquest procés de normalització de la nostra llengua i és que, a més, va estar editat per la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, que per aquell temps treballava per afavorir l’ús de la nostra llengua, a diferència d’avui en dia, que es dedica a tancar línies en valencià a les escoles.

Molt ha plogut des d’aleshores, com bé sabem, però aquesta entrada no pretén analitzar els canvis que hi ha hagut, sinó que allò que pretenc és recuperar un llibre que, sense cap mena de dubte, va marcar la meua infantesa. Vaig tenir la sort de gaudir dels primers llibres infantils en valencià que es publicaren i per açò mateix, ara com a professora i mare, també sóc una compradora compulsiva de llibres en la nostra llengua, ja que encara és necessari el suport dels lectors perquè la nostra LIJ tinga una projecció eficaç i contundent. En el meu cas, i tornant a la importància d’aquesta literatura primerenca en valencià, tant va ser aquest idil·li amb l’obra de Carles Cano, que el dia de la meua boda, vaig tenir la gran sort de lluir un ram inspirat en La Fada Pastissera, realizat per una gran amiga i millor artista, Lorena Comín, amb l’ajuda d’una altra fenomen, Visa Knowing.

He volgut destacar aquest fet perquè la literatura i el record d’aquelles històries que han marcat la nostra infantesa ens acompanyen tot al llarg de la vida i, de sobte, es fan presents en moments ben especials. Molt bon setembre tingueu i bona tornada a l’escola, malgrat la boira!

(1) Rayó, Miquel (2005) “Envejaria la senyora Rowling…” a Faristol, núm. 52, pp. 8-9.