Tots Sants, la mort, la por i els espantacriatures

Llegim al llibre Màgia per a un poble de Francesc Gisbert que Tots Sants és una data que barreja dos conceptes, en aparença, antagònics. D’una banda, és el dia en què recordem els parents morts, i un dels dies màgics en què les ànimes en pena poden fer de les seues. D’una altra banda, marca el començament dels rigors de l’hivern, i és el punt de partida per a moltes tasques hivernals: “Per novembre qui tinga llavor que sembre”.

Així les coses, Tots Sants se’ns presenta com un dia que podem aprofitar per tal de parlar a l’aula temes com ara la mort, els personatges de les llegendes de la nostra cultura, la castanyada catalana o bé les festes tradicionals, com ara La Fira de Cocentaina.

Tractar el tema de la mort amb el més menuts no resulta sempre una tasca fàcil. I és que fins fa poc el més fàcil era resguardar-nos en la comoditat de l’ocultació i resoldre la qüestió amb un «ja ho descobriran». Però progressar culturalment és també acceptar amb naturalitat els fets de la vida, i la mort és un d’ells. I per a comprendre, és necessari mostrar. Amb elegància i delicadesa, sí, però amb claredat també, per a no formar erròniament. Voldria destacar ací 4 àlbums (en català) que tracten el tema des de punts de vista diferents:

 

Lluny, de Pablo Albo (Bromera, 2011). El segell ingènit de la il·lustradora Aitana Carrasco, aporta unes imatges exquisides a la història d’Albert, el protagonista, qui marxa a la recerca de sa tia Marta, de qui li havien dit que se n’havia anat molt lluny: “Tan lluny com és possible anar-se’n. Allà d’on no es torna”.

 

Gallons de Taronja de F. Legendre i N. Portier (Tàndem, 2008) situa l’acció en una Andalusia amb un regust a tòpic, tot i que atemporal, per a parlar-nos d’una relació d’afecte i amor i de respecte a la vellesa, que protagonitzen Pepe Juanito i Petra. Pepe Juanito, l’avi, regala cada matí a la seua néta un suc de gallons de taronja, símbol d’allò essencial que és realment valuós a la vida. Una història ben tendra sobre les relacions intergeneracionals.

 

Què ve després del mil? D’A. Bley ( Takatuka, 2010) El títol d’aquest album és la pregunta que li fa Lisa al seu amic Otto, amb el qual està aprenent a comptar les estrelles. La Lisa ja sap comptar fins a setze, però al cel hi ha moltes més estrelles, com a mínim mil, li ha explicat el vell Otto. Amb ell passa estones molt divertides, però un dia l’Otto es posa malalt i, al cap d’un temps, es mor. La Lisa no es pot acostumar a la seva absència. És la dona de l’Otto qui li fa entendre que encara que una persona no la puguem veure, pot seguir present dins nosaltres.

 

Tots els meus amics són morts (2012), Escrit a quatre mans per Avery Monsen i Jory John –i amb il·lustracions de Monsen– el llibre ha estat publicat per La Galera i Norma editorial i s’autodefineix com “el llibre còmic més trist que hagis llegit mai”. És una reflexió amb humor sobre la mort, des del punt de vista de tots aquells que han perdut als de la seua espècie.

 

Per tractar els personatges llegendaris de la nostra cultura, recomane el llibre de V. Labrado Llegendes valencianes: criatures mítiques de la tradició oral (Bromera 2007). I és que a banda de tot allò que demostra la ciència i s’ensenya a les escoles, hi ha un món misteriós fet de llegendes que formen part de la tradició oral del nostre país.  Es tracta d’un treball de recerca per a presentar-nos criatures com els nyítols, els butonis, la Quarantamaula, el moro Mussa o l’home del sac. F. Santana s’ha encarregat del repte de posar cara, ulls i nassos, molts nassos, a aquests personatges mitològics, alguns dels quals no havien estat mai representats gràficament. Amb una edició acurada, aquest volum, prologat per l’escriptor i antropòleg Joan F. Mira, presenta els éssers fantàstics més representatius de la cultura popular valenciana.

Dani Miquel, el cantacançons, també ha inclós al seu últim treball, Més Musiqueries, un homenatge als nostres espantacriatures. Amb “Jo sóc el teu Toni” i “Marieta, Marieta”, Miquel repassa les figures llegendàries amb què s’ha espantat històricament els xiquets valencians. Podeu llegir més sobre aquest cantacançons de la Ribera ací.

 

 

 

 

 

Per a acabar, no voldria oblidar un altre apunt musical amb arrels ben fortes també a la nostra cultura. Es tracta de les danses de vetlatoris, presents fins fa unes decades als soterrars dels nostres pobles. En la societat rural valenciana, a més a més, la mort d’un xiquet es considerava motiu de celebració: no havia perdut la innocència i, per tant, la seua destinació segura era el cel. A l’empar d’aquesta creença, el vetlatori a l’albat es convertia en una festa on no mancaven la música i les danses. La idealització del ritual per part dels grups folclòrics, propicià l’aparició de diverses “danses del vetlatori” que sobre l’estructura musical d’uns fandangos de la comarca de La Costera, simbolitzaven un emotiu homentatge al nen difunt.

Ací us deixe la versió de Pep Gimeno el Botifarra al disc Te’n cantaré més de mil:

YouTube Preview Image

I una gravació de l’any 1972 on s’interpreta una dansa de vetlatori:

YouTube Preview Image