Models d’educació intercultural: com ho fem?

Llengua maternaAmb les retallades en els programes específics adreçats a l’alumnat nouvingut, se’ns planteja un nou repte: què fem a l’aula amb els alumnes que no tenen una bona competència lingüística en català? O encara més, què fem amb els alumnes nouvinguts que porten a la motxilla una cultura i una llengua ben diferent a les dues llengües oficials?

A l’article d’Antonio Muñoz Sedano (Universitat Complutense de Madrid) podeu llegir sobre els models tradicionalment seguits, segons si l’enfocament està dirigit envers l’afirmació hegemònica de la cultura del país d’acollida, la integració de cultures, el reconeixement de la pluralitat d’altres cultures o bé envers l’opció intercultural basada en la simetria cultural.

D’exemples de cadascun d’aquests enfocaments, hi ha de ben coneguts: des del fracàs dels primers intents assimilacionistes del melting-pot nord-americà, als programes finlandesos de manteniment de la llengua materna. En aquests darrers programes es fomenta el manteniment de la llengua original de l’alumne, ja que açò contribueix positivament a la formació de la seua identitat personal, dóna autoconfiança i seguretat; i és que ja sabem que un bon domini de la llengua materna contribueix significativament a l’adquisició d’una segona llengua.

Comptat i debatut, tota educació intercultural real hauria de tenir com a fita principal no només el reconeixement i l’acceptació del pluralisme cultural com una realitat social, sinó també contribuir a la instauració d’una societat d’igualtat de drets i d’equitat.

Ací us deixe l’article sencer d’Antonio Muñoz Sedano:
www.madrid.org/webdgpe/Interculturalidad/enfoques.doc

Un altre article de Josep M. Serra Bonet (Universitat de Girona) sobre la llengua i la immigració a Catalunya.

I la recomanació d’una pel·lícula que respecta aquest aprenentatge intercultural partint de la llengua materna, tot i que les realitats culturals xoquen de tant en tant: Katmandú, d’Iciar Bollaín.