A la memòria de Nadià Anjoman, poeta afganesa

Nadià Anjoman va estudiar a la Universitat d’Herat, Afganistan, i amb 25 anys va publicar el llibre de poemes Gul-e-dodi (Flor de roig fosc), fet que va significar una gran popularitat, no només a l’Afganistan, sinó també al Pakistan i a l’Iran. Poc després, el marit, la família del marit i un sector extrem i fanàtic de la societat afganesa, la volgué escarnir pel fet d’haver-se donat a conéixer, d’haver estat admirada pels seus versos, i va ser trobada morta a colps, a mans del seu home. No es tracta, per desgràcia, de res excepcional, en aquell país dominat per l’integrisme talibà. El cas és que de tot açò no fa tants anys, i la poesia d’Anjoman és allò que ens queda per denunciar les injustícies i autèntiques barbaritats que encara hui en dia es cometen contra les dones.

Nadià tenia una sensibilitat exquisida, una necessitat d’expandir el seu dol vital i comptava amb les paraules lúcides i poderoses per a expressar-ho poèticament:

No hi ha ningú que sàpia la meua aflicció, ningú en qui confie.

Per a què hauria de plorar, riure, morir, i viure avui?

Els seus poemes els podeu trobar traduïts al català per Josep Vicent Cabrera i publicats a Edicions 96 sota el títol Jo, que no he valgut els budells d’un gos.

Ací us deixe també un vídeo de l’exposició de l’artista plàstica Pepa Espassa Un cant a l’esperança. Amb les seues obres, Espassa pretén fer un homenatge a totes les dones que pateixen maltractament, una reflexió que vol ser cant contra el silencia i la indiferència. Acompanyen l’obra plàstica un recital musicopoètic amb recitació de poemes d’Anjoman a càrrec de Maria Josep Escrivà i Josep Vicent Cabrera, i improvisació al piano en directe, a càrrec de Marta Espinós.

YouTube Preview Image

Un exemple representatiu de la seua poesia és “Un poema”, uns versos ben punyents del que significa ser dona (avui en dia) a l’Afganistan:

Cap desig d’obrir la boca.

De què hauria de cantar jo…?

Jo, que sóc odiada per la vida.

Cap diferència entre cantar o no cantar.

Per què hauria de parlar de la dolçor,

quan sent amargor?

Ai, el puny de l’opressor

colpeja la meua boca.

No tinc cap company a la vida

per qui puc ser dolça jo?

Cap diferència entre parlar, riure,

morir, ser.

Jo i la meua solitud cansada

amb aflicció i tristesa.

He nascut per al no-res.

La meua boca hauria d’estar segellada.

Ai cor meu, tu saps que és primavera

i hora de celebrar-ho.

Què hauria de fer amb una ala travada,

que no em deixa volar?

He estat en silenci molt de temps,

però no oblide la melodia,

perquè cada diumenge xiuxiuege

les cançons des del meu cor,

que em recorden

el dia en què rebentaré aquesta gàbia

i volaré d’aquesta solitud i

cantaré com una malenconiosa.

No sóc pas pollancre feble

per a ser sacsat per qualsevol vent.

Sóc una dona afganesa,

cosa que només significa lamentar-se.

Nadià Anjoman, Jo, que no he valgut els budells d’un gos. Edicions 96.